Menjar carronya ens va fer humans
Un estudi amb participació de l’IPHES-CERCA replanteja el paper del carronyeig en l’evolució humana, destacant-ne la importància com a estratègia eficient de subsistència complementària a la caça i la recol·lecció
Un equip d’investigadors de l’IPHES-CERCA ha participat en un estudi liderat pel Centro Nacional de Investigación sobre la Evolución Humana (CENIEH) que replanteja el paper del consum de carronya en la història de la nostra espècie. L’article, publicat a la revista Journal of Human Evolution, revisa aquesta pràctica des dels primers homínids fins a l’actualitat i defensa que el carronyeig va ser una estratègia fonamental i recurrent al llarg de tota la nostra evolució.
A la recerca hi han participat el Dr. Jordi Rosell, professor de la Universitat Rovira i Virgili i investigador de l’IPHES-CERCA, i la Dra. Maite Arilla, també investigadora de l’IPHES-CERCA, juntament amb especialistes del CENIEH, l’IREC-CSIC, l’IPE-CSIC, la Universidad Miguel Hernández i les universitats d’Alacant, Granada i Màlaga.
Segons els autors, el carronyeig oferia grans avantatges als primers humans: permetia obtenir aliment amb molt menys esforç que la caça i era especialment valuós en èpoques de fam, quan altres recursos escassejaven. Les recerques ecològiques recents també mostren que la carronya és més previsible i abundant del que es pensava, i que els animals carronyaires desenvolupen conductes que redueixen el risc de contraure malalties.
Els investigadors recorden que els humans estem anatòmicament, fisiològicament i tecnològicament adaptats per ser carronyaires eficients. “El pH àcid de l’estómac humà pot actuar com a defensa davant patògens i toxines, i el risc d’infecció es va reduir considerablement quan vam començar a utilitzar el foc per cuinar. A més, la nostra capacitat per recórrer grans distàncies amb poc esforç energètic va ser clau per detectar oportunitats d’aliment”, expliquen.
El llenguatge i les eines de pedra (fins i tot les més simples) van facilitar l’organització col·lectiva per trobar cadàvers i accedir a la carn, el greix i el moll dels ossos. Aquesta combinació de factors va convertir el carronyeig en una activitat altament eficient, complementària a la caça i a la recol·lecció vegetal.
Quan a la dècada de 1960 es van descobrir a l’Àfrica les primeres evidències que els homínids més antics menjaven carn, es va obrir un intens debat: caçaven aquells animals o simplement aprofitaven els cadàvers trobats? Durant dècades, es va considerar el carronyeig una etapa “primitiva” que els humans havien superat en aprendre a caçar. Tanmateix, els estudis actuals han capgirat completament aquesta visió: totes les espècies carnívores consumeixen carronya en major o menor grau, i molts grups humans actuals de caçadors-recol·lectors continuen practicant-la de manera habitual.
Els autors conclouen que el carronyeig no va ser només una etapa transitòria, sinó una estratègia fonamental i recurrent al llarg de tota la nostra evolució, complementària a la caça i a la recol·lecció vegetal. En definitiva, menjar carronya (lluny de ser un comportament marginal) va ser clau per convertir-nos en humans.
Referència bibliogràfica:
Mateos, A., Moleón, M., Palmqvist, P., Rosell, J., Sebastián-González, E., Margalida, A., Sánchez-Zapata, J. A., Arilla, M., Rodríguez, J. (2025). Revisiting hominin scavenging through the lens of Optimal Foraging Theory. Journal of Human Evolution. https://doi.org/10.1016/j.jhevol.2025.103762