Els óssos de les cavernes van adaptar les dietes als paisatges locals, però aquesta especialització els va portar a l’extinció
Un estudi internacional liderat per l’IPHES-CERCA i l’ERIS (Acadèmia Romanesa de Ciències) revela que els óssos de les cavernes del sud-est europeu no eren herbívors estrictes, sinó que adaptaven les seves dietes a cada entorn local, una estratègia que el
Els óssos de les cavernes (Ursus spelaeus), una de les espècies més emblemàtiques de la prehistòria europea, van adaptar les seves dietes a les condicions locals de cada regió. Aquesta és la principal conclusió d’un estudi liderat per l’IPHES-CERCA i l’“Emil Racoviță” Institute of Speleology (ERIS) de l’Acadèmia Romanesa de Ciències, que aporta noves pistes sobre les causes de la seva extinció fa uns 35.000 anys.
L’article s’ha publicat a la revista Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology en accés obert i ha estat dirigit per Paulo Duñó-Iglesias (IPHES-CERCA), sota la supervisió del Dr. Florent Rivals (Professor de Recerca ICREA al IPHES-CERCA), el Dr. Iván Ramírez-Pedraza (IPHES-CERCA) i el Dr. Marius Robu (ERIS). En el treball hi han participat també personal investigador d’Espanya, Romania, Moldàvia, Bulgària i Sèrbia.
Una “finestra” a través de les dents
L’estudi es basa en l’anàlisi de microdesgast dental, una tècnica que examina les marques microscòpiques de l’esmalt provocades per la masticació. Aquestes microtraces reflecteixen els aliments ingerits durant els darrers dies o setmanes abans de la mort i aporten una informació molt precisa sobre la dieta a curt termini.
En total, es van estudiar 495 dents, de les quals 315 molars inferiors van aportar dades vàlides per a l’anàlisi. Els exemplars provenien de 20 jaciments plistocens del sud-est europeu, entre ells coves de Romania, Moldàvia, Bulgària i Sèrbia. Molts d’aquests óssos van morir durant la hibernació en coves càrstiques, deixant un registre excepcionalment ben preservat de les seves dietes estacionals.
A diferència dels estudis isotòpics, que reflecteixen la dieta mitjana al llarg de tota la vida, el microdesgast dental permet identificar els aliments consumits durant les últimes setmanes. Això és especialment important per entendre el període de prehibernació, en què els óssos necessitaven acumular reserves energètiques per sobreviure a l’hivern.
No eren herbívors estrictes
Tot i que tradicionalment s’havia considerat que els óssos de les cavernes eren herbívors especialitzats, les dades mostren que la seva dieta era molt més variada. En alguns casos s’assemblava a la dels óssos bruns actuals (Ursus arctos), més omnívors i flexibles.
En jaciments com el de Trinca (Moldàvia), on convivien amb óssos bruns, els patrons de microdesgast indiquen una divisió dels recursos alimentaris durant la fase crítica de prehibernació. No obstant això, a escala regional es detecta un cert solapament de nínxols ecològics, un fet que hauria posat els óssos de les cavernes en desavantatge davant dels óssos bruns, més petits i eficients.
Els últims supervivents
La datació per radiocarboni de 27 mostres va permetre obtenir 16 datacions vàlides, que situen els óssos de les cavernes més recents de la regió a fa uns 35.000 anys (jaciment de Butești, Moldàvia). Aquest moment coincideix amb canvis climàtics abruptes i un fort increment de l’estrès ecològic, que van precedir la seva desaparició definitiva a tot Europa.
Una extinció multifactorial
Segons els autors, els óssos de les cavernes van desenvolupar una estratègia d’adaptació local a cada paisatge, en lloc d’una estratègia generalista. Aquest “endemisme dietètic” els va fer més vulnerables als canvis ràpids del Plistocè superior.
“Els nostres resultats qüestionen la visió tradicional que els óssos de les cavernes tenien una dieta homogènia i exclusivament herbívora”, explica Paulo Duñó-Iglesias, autor principal de l’estudi. “Podien adaptar-se, però la seva supervivència es va tornar molt dependent dels recursos locals. Quan aquests recursos van desaparèixer o es van reduir dràsticament, la seva capacitat de supervivència es va esfondrar.”
La recerca suggereix que una combinació de factors, com l’escassetat estacional d’aliments, les elevades necessitats energètiques de la hibernació i la competència amb óssos bruns i humans per les coves, va conduir a la seva extinció. A més, els óssos de les cavernes havien de compartir el territori amb altres grans carnívors, com les hienes o els lleons de les cavernes, cosa que incrementava encara més la pressió ecològica.
Referència bibliogràfica
Duñó-Iglesias, P., Ramírez-Pedraza, I., Rivals, F., Mirea, I.-C., Faur, L.-M., Vlaicu, M., Obadă, T., Croitor, R., Pascari, V., Delinschi, E., Hristova, L., Spassov, N., Gospodinov, M., Dimitrijević, V., Alaburić, S., Bogićević, K., Stefanović, I., Robu, M. (2025). Dental microwear of cave bear (Ursus spelaeus) reveals locally adapted foraging strategies in South-Eastern Europe during late MIS 3. Palaeogeogr. Palaeoclimatol. Palaeoecol. 113200. https://doi.org/10.1016/j.palaeo.2025.113200