Mario Marqueta defensa la seva Tesi Doctoral “Factors antròpics i no antròpics de les acumulacions d’aus en jaciments arqueològics plistocens”
Aquest matí, a les 10.00 h, a la Sala Romaní de l’IPHES-CERCA i dins el marc del Programa de Doctorat en Quaternari i Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili, s’ha celebrat l’acte de defensa de la Tesi Doctoral: “Factors antròpics i no antròpics de les acumulacions d’aus en jaciments arqueològics plistocens”, realitzada per Mario Marqueta.
La tesi ha estat dirigida per la Dra. Rosa Huguet Pàmies i la Dra. Carmen Núñez Lahuerta.
El tribunal ha estat format per la Dra. Véronique Laroulandie, de la Université de Bordeaux (CNRS UMR PACEA), el Dr. Lluís Lloveras, de la Universitat de Barcelona, i el Dr. Antonio Rodríguez-Hidalgo, del CSIC (Mérida).
Tot l’equip de l’IPHES-CERCA volem felicitar el nou doctor!
Resum de la Tesi Doctoral:
Aquesta tesi doctoral aborda l’estudi de la relació entre els hominins i les aus al llarg del Plistocè, a partir de l’anàlisi zooarqueològica i tafonòmica de diversos jaciments de la península Ibèrica. La recerca parteix de la necessitat de comprendre millor el paper que van tenir les aus en les estratègies de subsistència de les poblacions humanes prehistòriques, així com d’identificar els processos responsables de l’acumulació de les seves restes als jaciments arqueològics. En aquest sentit, cal tenir en compte que la presència d’ossos d’aus no implica necessàriament una intervenció humana, ja que rapinyaires, mamífers carnívors i episodis de mortalitat natural també poden generar acumulacions d’aquest tipus.
Per abordar aquesta qüestió, la investigació ha analitzat un total de 6.324 restes d’aus, de les quals 4.752 procedeixen de 24 conjunts arqueològics de vuit jaciments de la península Ibèrica, amb cronologies que van des del Plistocè inferior fins al final del Paleolític superior. Entre els jaciments estudiats hi ha Sima del Elefante, a Atapuerca; la Cova de l’Arbreda; els jaciments del Calvero de la Higuera (Abrigo de Navalmaíllo, Cueva Chica, Cueva de la Buena Pinta i Cueva Des-Cubierta); la Cova dels Galls Carboners i la Cova del Cudó.
Paral·lelament, s’han desenvolupat dos estudis neotafonòmics a partir de l’anàlisi de 1.572 restes d’aus acumulades per dos rapinyaires amb comportaments alimentaris diferents: el duc (Bubo bubo), a la Muntanya de l’Oliva (Tarragona), i el pigarg europeu (Haliaeetus albicilla), a l’arxipèlag d’Åland (Finlàndia). Aquests estudis han permès identificar els patrons de modificació dels ossos produïts per aquests animals i establir criteris comparatius per diferenciar la seva activitat de la d’altres agents acumuladors. Els resultats mostren que un mateix rapinyaire pot generar acumulacions diferents segons les condicions de consum de les preses i que la identificació dels agents responsables requereix combinar diversos indicadors tafonòmics, com les marques de bec, la digestió, la fragmentació i la representació anatòmica.
L’anàlisi dels conjunts arqueològics ha posat de manifest que la majoria de les acumulacions de restes d’aus estudiades tenen un origen mixt, resultat de l’activitat combinada de rapinyaires, mamífers carnívors, episodis de mortalitat natural i, en alguns casos, de la intervenció humana. Una de les aportacions més destacades procedeix del nivell TE7 de Sima del Elefante, a Atapuerca, amb una antiguitat d’entre 1,4 i 1,1 milions d’anys, on s’ha identificat una intervenció humana puntual sobre restes d’àguila que constitueix una de les evidències més antigues conegudes d’interacció directa entre hominins i aus. En canvi, al nivell TE9d del mateix jaciment, les acumulacions responen principalment a l’activitat de rapinyaires i a episodis de mortalitat natural, sense evidències d’intervenció humana sobre l’avifauna.
A la Cova de l’Arbreda, la recerca ha documentat una interacció més recurrent entre les poblacions humanes i les aus durant el Paleolític superior, especialment al nivell G, mentre que als nivells del Paleolític mitjà aquesta relació és més puntual. Per contra, als jaciments del Calvero de la Higuera, tot i la presència de poblacions neandertals, les restes d’aus són escasses i no semblen haver tingut un paper rellevant en les seves estratègies de subsistència. A la Cova dels Galls Carboners i la Cova del Cudó, els resultats han permès identificar la importància dels processos de nidificació, mortalitat natural i activitat de rapinyaires i petits carnívors en la formació dels conjunts fòssils. En aquest darrer jaciment, la identificació de Pinicola cf. enucleator, una espècie pròpia d’ambients freds, ha aportat informació rellevant sobre les condicions climàtiques de l’Últim Màxim Glacial, concretament de l’esdeveniment Heinrich 3.
La investigació també ha incorporat anàlisis de distribució espacial de les restes d’aus als nivells G de la Cova de l’Arbreda i TE9d de Sima del Elefante. La combinació d’aquestes dades amb els indicadors tafonòmics ha permès aprofundir en la interpretació dels processos de formació dels jaciments i en la identificació dels diferents agents que van intervenir en les acumulacions.
En conjunt, aquesta tesi demostra que la relació entre els hominins i les aus es remunta a les primeres etapes del Plistocè, però que el seu aprofitament va ser variable i generalment puntual o oportunista, sense arribar a constituir un recurs alimentari estable comparable al d’altres animals. Al mateix temps, la recerca posa de manifest el gran potencial de l’estudi de les restes d’aus per comprendre les estratègies de subsistència i el comportament de les poblacions humanes prehistòriques, així com per reconstruir els processos de formació dels jaciments i les condicions paleoambientals del passat.