Una ferida de fa 75.000 anys podria ser la primera evidència d’un neandertal mort per una llança de fusta

Fa aproximadament 75.000 anys, un neandertal que habitava les muntanyes de l’actual Kurdistan iraquià va patir una ferida que podria haver-li causat la mort. L’anàlisi de les seves restes, recuperades a la cova de Shanidar, ha mostrat una perforació de 15 mil·límetres de diàmetre a l’escàpula esquerra, compatible amb l’impacte d’una llança de fusta. La descoberta podria constituir una de les evidències més antigues d’una mort provocada per aquest tipus d’arma en el registre fòssil humà.

Però la història d’aquest individu no acaba aquí. Les seves restes també revelen que havia sobreviscut durant almenys un any a una greu lesió facial, possiblement gràcies a les atencions d’altres membres del grup. L’estudi aporta així noves pistes sobre l’ús d’armes de fusta, les relacions socials i el comportament funerari dels neandertals.

L’estudi, publicat a la revista científica Scientific Reports, està liderat per la Dra. Emma Pomeroy, professora de la Universitat de Cambridge, en el marc de les excavacions a la cova de Shanidar dirigides pel professor Graeme Barker, de la mateixa universitat. Entre els coautors hi ha la Dra. Lucía López-Polín, investigadora de l’IPHES-CERCA, que ha participat en els treballs de conservació, restauració i reconstrucció de les restes neandertals recuperades al jaciment, en el marc d’una col·laboració científica continuada amb Cambridge.

Les restes corresponen a un individu identificat com a Shanidar A, un neandertal adult d’uns 45 anys, del qual s’han conservat alguns ossos de la mà dreta, diverses costelles, una escàpula i set dents. Malgrat la fragmentació del conjunt, el seu estudi ha permès reconstruir alguns episodis significatius de la seva vida i les circumstàncies que podrien haver provocat la seva mort.

Una perforació compatible amb una llança de fusta

Una de les troballes més destacades és una perforació gairebé circular, d’uns 15 mil·límetres de diàmetre, a l’escàpula esquerra. L’os, excepcionalment ben conservat malgrat la seva fragilitat, presenta diverses fractures radials al voltant de l’orifici i petits fragments ossis desplaçats que han permès estudiar les característiques de l’impacte.

L’estudi d’aquestes restes ha requerit un treball minuciós de conservació i reconstrucció, especialment complex per la fragilitat dels ossos i el seu estat de fragmentació. La Dra. Lucía López-Polín, investigadora de l’IPHES-CERCA i coautora de l’estudi, ha participat en aquests treballs en el marc de la seva col·laboració amb la Universitat de Cambridge.

“Darrere de descobertes com aquesta hi ha un treball de restauració molt minuciós. Parlem de restes de fa 75.000 anys, extraordinàriament fràgils, que cal conservar, estudiar i reconstruir amb molta precisió. Cada fragment pot aportar informació important i, de vegades, un detall aparentment petit pot ser fonamental per entendre què li va passar a un individu”, explica López-Polín.

Les anàlisis indiquen que la lesió es va produir al voltant del moment de la mort i que la seva morfologia és compatible amb l’impacte d’una llança de fusta esmolada. Segons l’equip investigador, l’arma hauria penetrat per la part anterior del tòrax, travessant la cavitat toràcica abans de perforar l’escàpula esquerra. Aquesta trajectòria podria haver afectat el pulmó i grans vasos sanguinis, provocant una mort ràpida.

“És extraordinari haver recuperat una escàpula tan ben conservada de fa 75.000 anys. Aquests ossos són tan prims que sovint ni tan sols es conserven complets en enterraments moderns”, explica Emma Pomeroy, autora principal de l’estudi.

La morfologia de la perforació és molt similar a les marques produïdes experimentalment amb reproduccions de llances de fusta prehistòriques, una coincidència que reforça aquesta interpretació.

Tot i això, no és possible determinar amb certesa les circumstàncies de la ferida. Podria haver estat conseqüència d’un accident de caça, però la seva posició i la força necessària per travessar el cos també són compatibles amb un episodi de violència interpersonal. Les investigacions tampoc permeten determinar si hi podrien haver estat implicats humans moderns.

El professor Graeme Barker, director de les excavacions a Shanidar, recorda que les evidències de violència sistemàtica són extraordinàriament escasses en la prehistòria més antiga i que la majoria dels testimonis coneguts corresponen a societats agrícoles molt posteriors.

Una greu lesió facial que va sobreviure durant almenys un any

Més enllà de la possible causa de la seva mort, les restes de Shanidar A també han permès identificar un episodi traumàtic molt anterior. L’individu havia patit una greu lesió facial que va aconseguir sobreviure durant un període prolongat.

Un dels incisius inferiors presentava una fractura longitudinal que havia provocat la pèrdua d’aproximadament la meitat de la dent, mentre que altres peces dentals mostraven desplaçaments i un desgast molt acusat. L’acumulació de càlcul dental sobre les superfícies exposades de la dent fracturada indica que l’individu va continuar vivint després del traumatisme durant un període que podria haver estat d’almenys un any.

La gravetat de la lesió hauria dificultat considerablement activitats quotidianes com menjar i comunicar-se, fet que suggereix que podria haver necessitat l’ajuda d’altres membres del grup per sobreviure.

“Sobreviure a un cop capaç de fracturar una dent d’aquesta manera i continuar vivint i alimentant-se durant almenys un any, o potser més, hauria requerit atenció i suport d’altres neandertals”, explica Pomeroy.

La investigadora planteja que Shanidar A podria haver rebut aliments tous o preparats especialment per facilitar-ne la ingesta. De fet, investigacions anteriors a la mateixa cova han documentat pràctiques de preparació d’aliments vegetals que podrien haver contribuït a aquestes cures.

Aquestes evidències se sumen a altres casos documentats a Shanidar, com el d’un neandertal que va sobreviure durant anys amb un braç paralitzat, artritis, sordesa i ceguesa parcial. En conjunt, aquestes troballes reforcen la hipòtesi que l’atenció als membres més vulnerables formava part de les relacions socials neandertals.

“Les restes de Shanidar A reflecteixen dues dimensions de molts comportaments que reconeixem com a humans. D’una banda, tenim evidències d’un final terriblement violent. De l’altra, aquest era clarament un individu que havia rebut atencions durant la seva vida”, destaca Pomeroy.

La fusta, una tecnologia fonamental però gairebé invisible

La possible identificació d’una ferida provocada per una llança de fusta també aporta informació sobre la tecnologia neandertal. A diferència de les eines de pedra, els objectes fabricats amb materials orgànics rarament es conserven en el registre arqueològic, fet que dificulta conèixer l’abast real de la seva utilització.

Diverses troballes europees, com les llances de Schöningen, a Alemanya, d’uns 200.000 anys d’antiguitat, o la punta de fusta de més de 400.000 anys recuperada a Clacton-on-Sea, al Regne Unit, demostren que la fabricació d’armes de fusta es remunta a centenars de milers d’anys.

En aquest context, un estudi recent liderat per l’IPHES-CERCA i publicat a la revista Science Advances ha documentat 597 restes i empremtes de fusta al jaciment de l’Abric Romaní (Capellades, Barcelona), associades a ocupacions neandertals d’entre 62.000 i 40.000 anys d’antiguitat. Entre aquestes evidències s’han identificat eines, armes i elements relacionats amb la construcció i l’organització dels espais domèstics, que posen de manifest la importància de la fusta en la vida quotidiana dels neandertals.

La possible ferida de Shanidar A ofereix, així, una perspectiva complementària sobre l’ús d’aquest material, ja que permet estudiar-ne les conseqüències sobre el cos humà fins i tot en absència de l’arma que l’hauria provocat.

Shanidar, un jaciment clau per entendre el comportament funerari neandertal

La cova de Shanidar és un dels jaciments més emblemàtics per a l’estudi dels neandertals. Les excavacions dirigides per Ralph Solecki durant les dècades de 1950 i 1960 van permetre recuperar les restes de diversos individus i van obrir un intens debat sobre l’existència de pràctiques funeràries intencionades.

Les noves excavacions, iniciades l’any 2015 sota la direcció de la Universitat de Cambridge, han permès identificar nous individus i documentar la deposició d’almenys cinc neandertals (quatre adults i un infant) en un espai molt reduït. Les restes, separades per fines capes de sediments, suggereixen que els cossos van ser dipositats en moments diferents i que els neandertals podrien haver tornat repetidament al mateix indret per dipositar-hi els seus morts.

“La millor explicació és que es tracta d’un comportament funerari intencionat i simbòlic. Aquests neandertals tornaven al mateix lloc per dipositar-hi els seus morts”, explica Pomeroy.

El cas de Shanidar A reuneix, en un mateix individu, indicis d’una possible mort violenta, la supervivència a una lesió greu i la deposició del cos en un espai utilitzat repetidament amb finalitats funeràries. Un conjunt d’evidències que aporta noves pistes sobre la vida, la mort i les relacions socials de les poblacions neandertals.

Referència bibliogràfica

Pomeroy, E., Hunt, C. O., López-Polín, L., Sala, N., Pantoja Pérez, A., Holman, J., Twyman, J., Bennett, P., Reynolds, T., Lane, R., Pirrie, D., & Barker, G. (2026). Evidence for funerary behaviour and lethal trauma in a new Neanderthal individual from Shanidar Cave. Scientific Reports, 16, 30042. DOI: 10.1038/s41598-026-69193-z