Quan el desert no conserva: un estudi posa al descobert per què desapareixen els ossos dels primers caçadors dels Andes

Un equip de recerca liderat per l’IPHES-CERCA ha demostrat que l’absència de restes òssies en molts jaciments del Plistocè final dels Andes no implica necessàriament una manca d’activitat humana ni d’explotació de fauna. Al contrari, fins i tot en ambients hiperarids com el desert d’Atacama, els ossos poden degradar-se fins a desaparèixer completament com a resultat de processos microscòpics extremadament actius.

Aquesta és la principal conclusió d’un estudi publicat recentment a la revista Environmental Archaeology, que aporta noves claus per resoldre un dels grans enigmes de l’arqueologia andina: per què molts jaciments d’alta muntanya, rics en eines lítiques associades a la caça, gairebé no conserven restes d’animals.

La recerca ha estat liderada per Sebastián Yrarrázaval, amb la participació d’Isabel Cáceres i Boris Santander, investigadors de l’IPHES-CERCA, així com d’especialistes de diverses institucions de Xile. L’estudi se centra en la Puna d’Atacama, una regió situada a més de 3.000 metres d’altitud on es coneixen nombrosos assentaments de caçadors-recol·lectors d’entre 12.000 i 10.000 anys d’antiguitat, caracteritzats per una gran abundància de puntes de projectil i eines relacionades amb el processament de fauna, però amb una presència gairebé testimonial de restes òssies.

El mite del desert com a espai de conservació “perfecta”

Tradicionalment, els deserts hiperarids s’han considerat entorns ideals per a la conservació de materials orgànics. Tanmateix, els resultats d’aquest estudi qüestionen aquesta idea àmpliament acceptada. Mitjançant una aproximació actualista, l’equip ha analitzat ossos moderns de camèlids i altres animals procedents de dos ambients molt propers però ecològicament contrastats: els salars hipersalins de Punta Negra i els sistemes de quebradas d’alta muntanya del Parc Nacional Llullaillaco.

A través d’anàlisis histològiques (és a dir, de l’estudi de l’estructura microscòpica del teixit ossi), l’equip investigador ha identificat processos de bioerosió bacteriana, microfracturació associada a la dessecació i alteracions provocades per la cristal·lització de sals. Aquests processos poden desestabilitzar progressivament l’os fins a fer-lo desaparèixer del registre arqueològic.

«Els nostres resultats mostren que l’aridesa extrema no garanteix una bona conservació dels ossos», explica Sebastián Yrarrázaval, autor principal de l’estudi. «En determinats contextos, especialment en entorns salins, els processos diagènètics poden ser tan intensos que acaben destruint completament el registre faunístic».

Dos paisatges, dues trajectòries tafonòmiques

L’estudi posa de manifest diferències clares entre els dos entorns analitzats. A les quebradas d’alta muntanya, on hi ha cursos d’aigua permanents i una major activitat biològica, els ossos mostren una millor preservació microscòpica. No obstant això, també presenten una major probabilitat de dispersió com a conseqüència de l’acció de carronyaires i d’altres processos naturals.

En canvi, als salars de Punta Negra, caracteritzats per una forta insolació, grans oscil·lacions tèrmiques i sòls hipersalins, els ossos pateixen una combinació especialment destructiva de degradació bacteriana primerenca i fracturació posterior. Aquesta seqüència pot conduir a la desaparició total de les evidències òssies a escala arqueològica.

Segons els autors, aquest mecanisme podria explicar per què molts jaciments de superfície de la Puna d’Atacama, tot i evidenciar clarament activitats de caça, pràcticament no conserven restes d’animals.

Reinterpretar l’absència d’ossos en el registre arqueològic

Els resultats tenen implicacions directes per a la interpretació dels primers assentaments humans a les terres altes andines i en altres deserts del món. L’estudi adverteix que l’absència de restes òssies no es pot interpretar automàticament com una absència d’explotació de recursos animals, sinó que és imprescindible tenir en compte els processos tafonòmics i diagènètics que poden haver eliminat aquest registre.

«Aquest treball demostra la importància d’integrar estudis tafonòmics i histològics per comprendre què ha desaparegut del registre arqueològic i per què», assenyala Isabel Cáceres, investigadora de l’IPHES-CERCA i coautora de l’article. «Només així podem reconstruir amb més precisió les estratègies de subsistència de les primeres poblacions humanes».

L’estudi constitueix una de les primeres aproximacions sistemàtiques a la histotafonomia en deserts d’alta muntanya i obre la porta a futures investigacions experimentals per comprendre millor com interactuen el clima, els microorganismes i els processos físics en la destrucció del registre ossi.

Cita bibliogràfica

Yrarrázaval, S., Cartajena, I., Santander, B., Huerta, V., De Souza, P., & Cáceres, I. (2025). Actualistic Taphonomy at the Puna of Atacama: Microregional Histotaphonomic Comparisons in Highland Andean Basins (24,5°S). Environmental Archaeology, 1–19.

https://doi.org/10.1080/14614103.2025.2607176