Els humans del Paleolític ja adaptaven la seva mobilitat per sobreviure als terratrèmols
La recerca mostra que les comunitats de Vale Boi (Portugal) responien als terratrèmols amb una major mobilitat, canvis en la dieta i l’obertura de xarxes socials més extenses per garantir la supervivència
Un estudi internacional amb participació de l’IPHES-CERCA documenta una de les evidències més antigues de gestió del risc sísmic entre grups caçadors-recol·lectors fa entre 30.000 i 24.000 anys
Els terratrèmols ja condicionaven la vida humana molt abans de l’aparició de les primeres ciutats o de les societats agrícoles. Un equip internacional amb participació de l’IPHES-CERCA ha demostrat que els grups de caçadors-recol·lectors que habitaven al jaciment de Vale Boi, al sud-oest de Portugal, fa entre 30.000 i 24.000 anys, ja desenvolupaven estratègies complexes per conviure amb una activitat sísmica extrema. La investigació mostra que la capacitat humana d’adaptar-se a desastres naturals té unes arrels molt més profundes del que es pensava fins ara.
L’estudi, publicat a la revista Archaeological and Anthropological Sciences, ha estat liderat per Alvise Barbieri, investigador de l’Interdisciplinary Centre for Archaeology and the Evolution of Human Behaviour (ICArEHB) de la Universidade do Algarve, i compta amb la participació de Javier Sánchez Martínez, investigador de l’IPHES-CERCA. La recerca aporta una de les primeres evidències conegudes de comportaments de resiliència davant riscos geològics en societats paleolítiques.
L’estudi s’ha centrat en el jaciment de Vale Boi, un enclavament excepcional situat en una zona tectònicament activa del sud de la península Ibèrica. Per reconstruir l’impacte dels terratrèmols sobre aquest assentament costaner, l’equip ha combinat dades arqueològiques, geològiques i cronològiques amb tècniques d’última generació, com la tomografia de resistivitat elèctrica.
Aquestes anàlisis han permès identificar falles i episodis d’esllavissades de roques provocats per terratrèmols de magnitud superior a 5.7 Mw, que van modificar repetidament el paisatge i van afectar les àrees ocupades pels grups humans del Paleolític superior.
A diferència d’altres contextos prehistòrics en què les grans catàstrofes naturals van provocar llargs períodes d’abandonament del territori, les comunitats de Vale Boi van continuar ocupant aquest espai adaptant la seva mobilitat, l’ús del territori i les seves xarxes socials per reduir els riscos associats a l’activitat sísmica.
Segons els investigadors, Vale Boi era un punt territorial especialment favorable per als grups humans, gràcies a la seva proximitat a la costa, la disponibilitat d’aigua i l’accés a una gran diversitat de recursos ecològics. Aquestes condicions convertien l’enclavament en un espai estratègic molt valuós per als grups caçadors-recol·lectors, malgrat els riscos geològics constants.
Adaptar-se als terratrèmols fa 30.000 anys
La investigació revela que els grups humans van respondre als episodis sísmics modificant les seves estratègies de mobilitat i explotació del territori. En alguns moments van abandonar temporalment el jaciment o van reduir la durada de les ocupacions, mentre que en altres van reorganitzar l’ús de l’espai per minimitzar l’exposició als despreniments de roca.
L’estudi documenta també un canvi significatiu en la dieta durant els períodes de major inestabilitat geològica. Les comunitats de Vale Boi van incrementar notablement l’explotació de recursos marins i costaners, una estratègia que probablement els permetia diversificar fonts d’aliment i reduir la dependència dels recursos terrestres en moments d’incertesa ambiental.
Però la resposta a aquests desastres no va ser només logística. Segons explica Javier Sánchez Martínez, investigador de l’IPHES-CERCA i coautor de l’estudi, els períodes d’intensa activitat sísmica van coincidir amb un episodi climàtic extrem conegut com a esdeveniment Heinrich 2, caracteritzat per un refredament sever.
“En aquests contextos de crisi ambiental i geològica, els grups humans van reforçar les seves xarxes socials i les relacions amb comunitats més llunyanes. Compartir informació, contactes i recursos devia actuar com un mecanisme d’amortiment davant situacions d’incertesa i risc”, explica Sánchez Martínez.
Una lliçó de resiliència prehistòrica
La recerca mostra que la capacitat humana d’adaptar-se a desastres naturals no és una característica exclusiva de les societats modernes. Els investigadors assenyalen que aquestes comunitats paleolítiques ja desplegaven estratègies complexes de supervivència basades en la flexibilitat territorial, la reorganització social i la cooperació entre grups.
“El treball evidencia que la resiliència davant fenòmens extrems forma part de la història evolutiva de la nostra espècie. Les comunitats caçadores-recol·lectores prenien decisions sofisticades per reduir riscos i garantir la seva supervivència”, destaquen els autors.
L’estudi aporta també noves dades sobre el paper de la tectònica en la configuració dels paisatges habitats pels humans prehistòrics i obre noves perspectives per entendre com els desastres naturals han influït en l’evolució humana al llarg del temps.
La investigació s’ha desenvolupat en el marc d’una col·laboració internacional entre institucions de Portugal, Espanya i els Països Baixos, i ha comptat amb la participació de personal investigador de l’IPHES-CERCA i de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Referència bibliogràfica
Barbieri, A., Sánchez Martínez, J., Belmiro, J. et al. Early evidence of earthquake management through mobility and social network adjustments at Vale Boi (SW Iberia). Archaeological and Anthropological Sciences 18, 25 (2026). https://doi.org/10.1007/s12520-025-02400-6