Tres fragments parietals d'adult permeten estimar el gruix cranial d'Homo antecessor

L'IPHES-CERCA participa en un article publicat a la revista Journal of Human Evolution, que aporta dades quantitatives inèdites sobre el gruix cranial de l'espècie Homo antecessor, a partir de l'anàlisi de tres fragments parietals trobats al jaciment de la Gran Dolina, a la serra d'Atapuerca (Burgos).

La investigació, que compta amb el suport de la Fundació Atapuerca/Reale Foundation i el Projecte Atapuerca, és part d'una tesi doctoral centrada en la microestructura cranial d'aquesta espècie i la seva comparació amb altres humans, tant actuals com extints, que duu a terme Rafael Gallareto-Sande, investigador predoctoral del CENIEH, sota la direcció de María Martinón-Torres (CENIEH), Emiliano Bruner (MNCN, CSIC) i Palmira Saladié (IPHES-CERCA).

Els resultats mostren que el gruix total del crani en aquests individus adults es situa dins del rang dels humans actuals i dels neandertals, i és clarament inferior al d'Homo erectus i d'altres espècies humanes del Plistocè inferior.

Capa a capa

Fins ara, l'únic parietal d'Homo antecessor estudiat en detall va ser descrit per Emiliano Bruner i col·legues el 2017 i pertanyia a un individu juvenil. Els tres fragments analitzats en aquest nou estudi (identificats com ATD6-115, ATD6-128 i ATD6-401) corresponen a individus adults.

L'anàlisi s'ha realitzat mitjançant microtomografia computaritzada, una tècnica que permet mesurar per separat les tres capes que componen l'os cranial (la taula externa, el díploe i la taula interna) i examinar amb detall altres trets de la superfície òssia, com els canals vasculars i els microforàmens.

En analitzar cada capa per separat, el díploe (el teixit esponjós interior de l'os) va resultar ser la més gruixuda en tots els casos, representant entre el 41 % i el 50 % del gruix total, en línia amb el que s'observa en neandertals i humans moderns. A més, els fragments d'Homo antecessor mostren una proporció diferent entre les altres dues capes: una taula externa relativament més prima i una taula interna relativament més gruixuda que en les altres dues espècies.

«És la primera vegada que podem comparar de manera quantitativa el gruix cranial d'aquesta espècie, capa per capa, amb la resta de les dades disponibles per al gènere Homo, i això aporta informació molt valuosa que ajuda a interpretar la posició evolutiva d'aquesta espècie», afirma Gallareto-Sande.

Característiques en mosaic

Homo antecessor va ser descrita originalment a partir de les restes trobades al nivell TD6 de la Gran Dolina com una espècie que presenta característiques en mosaic, unint trets facials i neurocranials derivats amb trets postcranials i dentals més primitius, i es considera avui un grup proper a la arrel evolutiva comuna de neandertals i humans moderns.

Els resultats d'aquest treball corroboren aquesta caracterització, sumant el gruix i l'arquitectura interna de l'os parietal als trets que defineixen aquesta combinació d'allò ancestral i d'allò derivat. Però es tracta d'una tendència, no d'una conclusió definitiva ja que la mostra d'Homo antecessor actual és reduïda.

«La mostra disponible és encara limitada i fragmentada, per la qual cosa qualsevol fragment nou pot matisar aquests resultats. Confiem que en les pròximes campanyes es continuïn recuperant noves restes cranials que permetin contrastar allò observat i aprofundir en la seva interpretació», conclou Gallareto-Sande.

Referència bibliogràfica

Gallareto-Sande, R., Bruner, E., Saladié, P., Martinón-Torres, M. (2026). Parietal thickness and Homo antecessor: A description of three new fragments from Gran Dolina, Atapuerca, Spain. Journal of Human Evolution, 218. https://doi.org/10.1016/j.jhevol.2026.103870