Entrevista a la Dra. Paige Madison amb motiu del Congrés AHEAD

La Dra. Paige Madison és una escriptora científica fascinada per la paleoantropologia i la seva història. Té una llicenciatura en antropologia i un doctorat en història de la ciència per la Universitat Estatal d'Arizona. Ha escrit per a National Geographic, Aeon i Sapiens. El seu primer llibre, sobre la història dels hòbbits en els orígens humans, serà publicat per Scribner, Simon & Schuster l'any 2025. Podeu trobar-la a Twitter @FossilHistory.

En el seminari que realitzarà el proper dijous 16 de novembre al marc del AHEAD, la Dra. Madison explorarà d’altres maneres creatives de difusió de la ciència per tal d'arribar i implicar a públics més enllà de la comunitat científica; per implicar activament companys i ciutadans que, d'altra manera, romandrien fora de l'abast dels mètodes tradicionals de comunicació.

Hem aprofitat per fer-li una petita entrevista…

El seminari que faràs a AHEAD tracta de com crear contingut científic atractiu. En quin moment vas començar a interessar-te per la divulgació? Quan et vas adonar que necessitaves que el teu contingut sigui atractiu?

Sempre m'han entusiasmat els fòssils i la ciència, així que sempre he volgut compartir-ho amb la gent. No em vaig adonar que la divulgació científica era una cosa a la que m’hi podia dedicar fins que vaig estar a la universitat. Des de llavors, l'escriptura i les xarxes socials m'han donat una via per fer això que m'agrada: parlar de fòssils.

El moment en què em vaig adonar que necessitava que el contingut fos atractiu va ser quan vaig intentar escriure una de les meves primeres publicacions al bloc. Vaig començar amb la introducció més avorrida mai escrita… Estava escrivint sobre un científic molt interessant (i pràcticament desconegut; George Busk) que era amic de Darwin i que va aconseguir que es parlés de neandertals cap al 1860. Però en lloc de començar a escriure amb un aspecte fascinant de la seva història, vaig començar amb "George Busk va néixer el 1807". Vaja. La meva germana bessona es va burlar absolutament de mi (i encara es riu quan ens recordem d’això!). Mai m'havia plantejat la importància de fer les coses atractives, tenia molt per aprendre…

Trobar les eines per fer que el contingut fos atractiu es va convertir en un repte. Els meus amics no científics han estat uns “detectors” crucials: els estic constantment enviant coses per veure què els sembla interessant. Sovint el que ells troben interessant és diferent del que els científics/científiques diríem que ho és. També he començat a parar més atenció a les persones quan parlen, com a les conferències: reflexiono sobre què funciona i què no. I llegeixo “activament”, em pregunto què m'agrada d'un escrit i per què. Aquesta és una manera molt útil d'aprendre a presentar les coses, saber com explicar-les per fer que la gent llegeixi o escolti sobre un tema.

Encara necessito comentaris tot el temps i sempre estic recopilant informació. Fa poc, mentre sortia a còrrer a la zona rural de Skye, Escòcia, em vaig aturar a un panell d'informació al costat de la carretera que detallava la geologia de la zona. Una desconeguda es va girar cap a mi i em va dir: "Crec que és interessant que el paisatge segueixi canviant". Ella no ho sap, però això va ser una gran idea!

Ara estic envoltada de gent de l'empresa per a la qual treballo que té més experiència en comunicació científica que jo, i m'ensenyen coses cada dia. Dins del nostre equip que treballa al programa PBS Eons, per exemple, fins i tot els experts no científics com els nostres productors són una font fantàstica per escoltar què és interessant per a un públic més ampli. Quan es tracta del meu llibre, són els meus editors, agents i lectors “beta” els qui em serveixen per recollir comentaris, i valoro enormement la seva aportació.

Recentment has decidit deixar el món acadèmic (una decisió compartida per molts altres, i especialment dones, en tots els camps de recerca després del doctorat o postdoctorat). Des d'aleshores, has estat treballant com a escriptora autònoma per a revistes com National Geographic i Sapiens. Per què vas decidir deixar l'acadèmia en primer lloc, i com et sents ara?

La resposta breu de “per què vaig deixar l'acadèmia” és que el meu postdoctorat havia esdevingut tan perjudicial per a la meva salut mental i física que havia d'actuar ràpidament. I com que el mercat laboral acadèmic es mou lentament, la meva elecció va ser senzilla: deixar l'acadèmia. Per sort, just quan vaig prendre la decisió de marxar, es va obrir una feina a l'empresa de mitjans educatius en línia en la qual treballo ara, Complexly. Feia temps que admirava la seva feina i unir-me a ells em va permetre marxar en un terreny més estable que si m'hagués dedicat a l'escriptura autònoma a temps complet.

La resposta llarga és més complicada, i segurament la decisió s’havia anat construint durant algun temps. A part dels reptes del postdoctorat en particular, hi ha altres motius pels quals vaig marxar. Em costava gestionar la incertesa de la vida d'una investigadora: em donava la sensació que no hi havia feina i em feia por pensar en què podria passar l'any vinent o el següent. A més, volia controlar el lloc des d’on treballar. La meva felicitat està estretament relacionada amb sentir-me propera a la natura, i estar “lligada” a un escriptori d'una oficina al centre de la ciutat va ser difícil per a mi. A més, volia poder veure els meus amics i familiars: vivia tan lluny, i tenia tan poca flexibilitat, que estava veient la meva fillola créixer a través d'una pantalla, sense saber quan la podria veure. En resum, sentia que estava sacrificant la meva qualitat de vida per aquesta feina incerta.

Quan vaig marxar, havia estat escrivint per a revistes i donant conferències públiques durant sis anys, així que tenia una mica de pràctica, algunes connexions i alguns exemples de gent que havia deixat el món acadèmic. Conèixer això em va ajudar, tot i que la transició continua sent una aventura. En general, les coses són menys clares del que m'imaginava. Encara estic implicada en projectes acadèmics difícils de conciliar amb la meva nova vida; el treball acadèmic ara és un treball addicional que s'ha de negociar fora de les meves hores de treball a temps complet, juntament amb escriure articles de revistes i escriure un llibre. I tot i que la feina acadèmica no és remunerada i ara comporta molt pocs beneficis per a la meva carrera, estic intentant portar-la a terme. En una paraula ho ressumiria com a trepidant. En el meu primer any, equilibrar-ho tot ha fet que acabi treballant més… Espero solucionar-ho aviat.

Tot i així sóc molt més feliç. Sento que la meva feina té impacte, sento que tinc més control i la incertesa ha desaparegut. Ara visc en un dels meus llocs preferits i viatjo sovint, visito amics i familiars mentre treballo a distància. Fins i tot vaig celebrar el tercer aniversari de la meva fillola amb ella en persona. Treballar amb un grup meravellós a Complexly és benefició per a mi. També he tingut la sort de treballar amb grans editors per a peces autònomes i l'equip que hi ha al darrere del meu llibre és igualment increïble i encantador. En general, els projectes es mouen a un ritme més ràpid i tot és més creatiu, col·laboratiu i divertit.

Ens pots explicar també alguna cosa sobre els hòbbits fòssils (existeixen?!) i el teu proper llibre?

Sí! Existeixen… més o menys. L'any 2003, un equip de científics excavant en una cova a Indonèsia va descobrir les restes d'un individu petit a sis metres sota terra. L'individu feia poc més d'un metre d'alçada, amb un cervell minúscul i unes característiques força primitives, com ara els arcs cirials (la zona de sobre dels ulls) molt pronunciats. Al principi, els científics no sabien què fer-ne, i en broma l'anomenaven “el hòbbit” per la seva petita mida (també té els peus grans, com els hòbbits de Tolkien!). La troballa va ser impactant en més d'un aspecte. Van esclatar debats internacionals sobre qui era aquest individu minúscul, si podria haver fabricat les eines de pedra que s’havian enterrat al seu costat, i com va arribar a aquesta remota illa.

El meu llibre, titulat provisionalment Fossil Hobbits: The Tiny People Who Showed Us Who We Are, explora com aquesta troballa es va veure involucrada en un debat sobre si era o no una espècie nova (Homo floresiensis). Aquell debat va durar gairebé dues dècades, i encara hi ha moltes preguntes sense resposta.

El llibre rastreja aquesta troballa… És una història força salvatge, i els lectors veuran les interpretacions que se n’hi van donar: va ser declarat “la troballa més important de tota una vida”, va ser rebutjat com a individu malalt, es va vincular a contes populars antics d'àvies caníbals del bosc, va ser robat i parcialment trencat. Es tracta d’una troballa que, al menys, ens fa reflexionar sobre com ens veiem a nosaltres mateixos i com interpretem el nostre passat.

Ara estic escrivint-lo per l’editorial Simon & Schuster, i esperem que surti a la primavera del 2025!

Moltes gràcies, per dedicar-nos tot aquest temps, Paige! I molta sort en l’escriptura del teu nou llibre!